Happy Parc té les condicions necessàries per proporcionar al nen el màxim plaer sensoriomotor. Els crits, les expressions facials, els gestos, tota l’activitat dels nens i nenes demostren l’exultant plenitud de plaer dels infants.

Els diferents elements de Happy Parc: els corrons, els tobogans, els gronxadors, les piscines de pílotes, els castells inflables, els carrils lliscants, lianes per a saltar, les escales per a grimpar, etc. estan tots disposats en forma de circuits circulars. A més, l’accés fàcil a cada un dels elements permet que el nen trii, en cada moment, el nivell de dificultat que desitgi, de manera individual o col·lectiva, fomentant així les relacions d’amistat i companyia.

Els altres protagonistes, al costat dels nens, són els propis pares. Les instal·lacions de Happy Parc estan pensades perquè no es trenqui el contacte visual entre els adults i els nens. De manera cíclica els nens buscaran amb la mirada, o bé directament, els seus cuidadors perquè admirin les seves proeses que han fet, ja sigui saltant, grimpant o lliscant, i els adults els tornaran signes d’aprovació. Aquest contacte reforça l’autoestima, la confiança del nen amb ell mateix i els vincles entre els infants i els adults.

En conjunt totes les instal·lacions de Happy Parc estan pensades perquè els nens i nenes de manera natural, seguint els seus propis impulsos interns assoleixin aquest moment màgic que un dels creadors de la psicomotricitat, Aucouturier ha resumit així:

" és el moment en el que el nen viu les seves possibilitats límit d’adaptació a l’altura, a la distància, a la rapidesa, a la postura o a l’equilibri; és un moment de vértig en el que les referències visuals desapareixen, en el que en nen perd la representació del món exterior, però és també un moment de risc màxim, de proesa mai realitzada".

Als anys 60 es va desenvolupar la teoria i la tècnica de la psicomotricitat aplicades a l’educació. Autors com Wallon, Piaget i Freud entre d’altres van aprofundir en el coneixement de la maduració psicològica dels infants. Van ser ells qui van posar de manifest que la coordinació entre els sentits i l’aparell motor, mitjançant l’activitat neurològica, constituia l’aspecte essencial del creixement. De la mateixa manera es formaven les categories bàsiques de l’espai i el temps.

A la dècada dels 70 aquestes aportacions teóriques es van traduir en pràctiques educatives. Tradicionalment l’escola s’havia centrat en els aspectes intel·lectuals de la maduració infantil: llegir, escriure, calcular i els coneixements en general. Es considerava que els aspectes motors de l’evolució infantil eren proporcionats per la familia i per l’entorn. L’entorn rural facilita el desenvolupament de les capacitats psicomotrius dels nens. Els jocs al carrer, el pujar als arbres, el saltar des de roques, les corregudes per prats i boscos o el lliscar per pallers proporcionen els moviments de balanceig, els girs i les caigudes que l’infant necessita per la seva formació integral.

L’entorn urbà no facilita aquesta expansió motora dels infants. Les ciutats actuals estan pensades per als adults sans. Amb els cotxes, els carres han esdevingut perillosos per a la població infantil, que es veu reclosa a les cases familiars i a les escoles. És aleshores, quan apareixen disfuncions importants en els nens menys adaptats al programa escolar.

Alguns pedagogs, com Aucouturier i Lapierre, ressalten la unilateralitat intel·lectual de l’escola i proposen un desenvolupament integral, que tingui present les necessitats psicomotrius dels infants. Per a ells, l’activitat motora reforça el progrés intel·lectual dels nens. L’any 1968 es va crear la societat francesa d’Educació i Reeducació Psicomotriu, inicialment integrada per professors d´educació física. Així la psicomotricitat va esdevenir una pràctica educativa i una teràpia per als nens amb problemes especials.

La psicomotricitat suposa una inversió de la pedagogia tradicional. Mentre aquella intentava inculcar uns determinats coneiximents, la pràctica psicomotriu intenta que el nen manifesti les seves pulsions íntimes. S’intenta coneixer el nen a partir de la seva activitat motriu espontània, especialment el joc simbòlic.

La psicomotricitat permet:

• La socialització del nen mitjançant el joc, que permet l’aprenentatge per imitació.
• La maduració neurològica a través del moviment.
• Obrir el nen a la comunicació, especialment les seves bases primàries, no-verbals: la tensió tònica, el moviment i el gest.
• La creativitat: durant el joc el nen pot crear de manera lliure, situant-se en rols i en realitats pròpies, i això li permet desenvolupar la seva pròpia personalitat.
• La formació del pensament operatori, en especial els processos de reversibilitat i els d’anàlisi operatòria.

• Solucionar transtorns com l’hiperactivitat, la introversió o la dificultat d’expresar els sentiments.

El joc espontani té una importància capdal en la pràctica psicomotriu i el distingeix dels esports reglats. Per aixó l’accio dels educadors en el temps de la psicomotriu es limita a una preparació prèvia al temps de joc i a unes reflexions, a manera de balanç, al final de la sessió. Es tracta d’ajudar als nens i nenes a adonar-se del què van a fer i del què han fet perquè coneguin millor les seves reaccions espontànies i puguin valorar el plaer que han sentit.

La sala de psicomotricitat

El fet que la psicomotricitat sigui una activitat essencialment desregulada i espontània atorga una gran importància a l’espai i als materials que permeten els jocs psicomotrius. El nen ha de viure emocionalment l’espai dintre d’un marc precís i adeqüat.

Els moviments de balanceig apareixen des del naixement: les mares bressolen els nens perquè no plorin. A partir dels 5 anys els moviments dels nens són més utilitaris: aprenen a impulsar-se en els gronxadors, caminen més depressa i són capaços de saltar i superar els obstacles. Fins els 7-8 anys el nen s’interessa exclusivament pel seu propi ritme de balanceig. A partir d’aquesta edat, el nen és capaç d’ajustar el seu moviment rítmic a la música. Els balanceigs poden ser provocats pel propi cos, per una tercera persona o bé per objectes. Aquests elements proporcionen una acceleració-desacceleració important que produeix excitació i/o malestar, en el sistema de manteniment de l’equilibri postural.

Moviments giratoris

Els moviments giratoris i els circulars modifiquen la percepció de l’espai. Es poden realitzar en relació a un pivot extern o bé en relació a una persona o objecte. Impliquen rotacions del cap i de circundicció dels braços. Poden ser també girs a peu dret al voltant d’una persona o d’un objecte. O poden ser moviments de contrapes, de carreres o de persecucions circulars. Entre d’aquests moviments s’hi inclouen les piruetes, els penjaments cap per avall, les volteretes en suspensió, etc.

Les activitats giratòries van companyades d’atordiments, de pèrdua-recuperació de l’equilibri, etc. Impliquen sensacions profundes a nivell visual, de percepció de la força centrífuga, etc. El nen madura en l’aprenentatge de la relació temps-espai, afinant el càlcul de la rapidesa necessària per mantenir l’equilibri o per saltar. Gaudeix amb el creixent domini de si mateix en condicions cada vegada més dificils. Intenta arribar als moviments acrobàtics, tot controlant emocions primàries com la por o el vertigen.

Poden ser involuntàries o bé voluntàries. Aquestes van lligades a jocs o a reaccions emotives. Es tracta de moviments ràpids i sovint sorpressius. Els nens intenten caure des d’alçades cada vegada superiors. L’estructura física de Happy Parc afavoreix les caigudes voluntàries: el sòl recobert d’escuma, la piscina de pilotes i l’existència de molts elements des d’on tirar-se faciliten tota mena de caigudes i salts voluntaris.

Activitats motrius centrades en l’exterior

Aquestes activitats apleguen les carreres, els salts de profunditat, els equilibris, el trepar, el reptar entre d’altres. Els salts d’altura i els jocs d’equilibri tenen un crescendo fins els 7-8 anys.

Happy Parc ofereix multitud d’obstacles i pistes que faciliten totes aquestes activitats. La mateixa grandària de l’espai incita els nens i nenes a còrrer, saltar, grimpar, etc.

D’aquest conjunt d’activitats se’n dedueix les següents conseqüències:

1. La freqüència de les produccions de trepar, saltar, caigudes, carreres, etc., encadenant els moviments en els diferents circuïts acaben en manifestacions de plaer: riures, crits d’alegria, obertura de braços, fregaments de mans.
2. La recerca de postures inhabituals: postures acrobàtiques per a obtenir major intensitat i emoció.
3. Caràcter repetitiu dels encadenaments i de les postures acrobàtiques.
4. La recerca d’un estat límit.

El plaer sensoriomotor

Happy Parc té les condicions necessàries per proporcionar al nen el màxim plaer sensoriomotor. Els crits, les expressions facials, els gestos, tota l’activitat dels nens i nenes demostren l’exultant plenitud de plaer dels infants.

Els diferents elements de Happy Parc: els corrons, els tobogans, els gronxadors, les piscines de pílotes, els castells inflables, els carrils lliscants, liles anes per a saltar, les escales per a grimpar, etc. estan tots disposats en forma de circuits circulars. A més, l’accés fàcil a cada un dels elements permet que el nen trii, en cada moment, el nivell de dificultat que desitgi, de manera individual o col·lectiva, fomentant així les relacions d’amistat i companyia.